Paco Trepat (Lleida, 1954) porta la cistelleria a la sang. El seu avi i el seu pare eren cistellers i els seus dos fills li han seguit els passos creant la seua pròpia empresa, Coves a cabassos. Com ells, Paco Trepat va aprendre l’ofici del seu pare, primer com un joc i després ajudant-lo d’una manera continuada i disciplinada. Admet que en un moment de la seua vida va arribar a “detestar” la cistelleria i va començar a estudiar filologia, però quan tenia 30 anys l’ofici el va acabar “atrapant”. De fet, avui en dia és un dels pocs cistellers tradicionals que queden al país i porta molts anys participant al Racó dels Artesans del Mas de Barberans. Enguany, a més a més, ha estat jurat del Certamen Internacional de les Fibres Vegetals.

Per què es va barallar de jove amb l’artesania?

Perquè m’enganxaven massa sovint per a treballar a casa i això va fer que acabés avorrint-ho. És curiós però parlant amb altres artesans m’han dit el mateix que en algun moment de les seues vides van odiar l’artesania.

I quan tenia 30 anys l’ofici el va tornar a atrapar. Com?

Vaig descobrir les fires medievals i allí vaig trobar un públic que valorava la meua feina. A partir dels anys 60 amb l’aparició del plàstic i la modernització de les feines del camp l’artesania va caure en picat. La feina de l’artesà semblava poca cosa i amb les fires medievals i demostració d’oficis això va canviar. Et trobaves gent que tenia encara un record molt viu de les peces tradicionals perquè havien format part de les seues vides, les valorava i sabia reconèixer quines estaven ben fetes i quines no. Això va representar tot un estímul per a mi.

Un cisteller naix o s’hi fa?

S’hi fa. Si aterres a un lloc on fan cistells tens molts de números.

Calen unes habilitats especials?

Potser sí que l’artesà ha de tenir unes habilitats mecàniques específiques, però és amb el treball de cada dia que es va perfeccionant la tècnica. Jo vaig trobar a faltar una escola de cistelleria. Vaig aprendre del meu pare, però sense un mètode clar, d’una manera anàrquica. Sempre dic que el meu pare em va ensenyar a guanyar-me la vida no a fer cistells ben fets.

I ara com s’aprèn a ser cisteller?

T’ensenyen la tècnica en tallers i cursos, però són de poques hores i crec que insuficients. A França, per exemple, calen tres anys de formació. Caldria una escola. N’hem parlat moltes vegades amb l’administració però no s’acaba d’engegar el projecte. S’hauria de buscar un lloc, valorar si la demanda del mercat és suficient…

Què és el que més li agrada de la feina?

Després de tants anys em continua fascinant com d’un sarpat de vímet al cap de dos hores de feina acaba sortint un cove. A més és un treball que m’aporta molta calma, és increïblement terapèutic. També m’agrada que cada peça sigui única, diferent de les altres. Depèn de la qualitat del material, de l’estat d’ànim… I quan portes tants anys treballant amb això, també és molt agradable veure com gairebé les mans et van soles. Ho tens tant interioritzat, tant mecanitzat que ni hi penses, no has de fer ni força, va sol.

I el que menys?

No t’ho sabria dir. Intento no fer massa cas de les coses negatives.

Sempre s’ha dedicat a la cistelleria tradicional?

És en la que em sento més còmode. Faig unes peces ja establertes amb unes mides concretes. El cert és que no sóc gaire creatiu, tot i que fa vint anys també vaig sentir la necessitat d’innovar, va ser com un xarampió que vam patir molts artesans, però ens vam adonar que la cistelleria catalana és molt rica i molt difícil i que ens estàvem equivocant si no la manteníem. Estem parlant d’unes tècniques molt antigues que a moltes parts d’Europa o de l’Estat espanyol no s’han conservat.

Quines característiques té la cistelleria catalana? Què la diferencia d’altres cistelleries?

Moltes coses. Els acabats, per exemple, el cul de queixal. Treballem sense motllo i mentre a la resta d’Europa utilitzen vímet pelat que és molt més manejable, nosaltres ho fem amb vímet rústic, molt més difícil de treballar i primitiu.

Quin tipus de peces elabora?

Aiguadores, encara me’n demanen per a les Festes dels Tres Tombs, gàbies per a conills i perdius, garrafes i sobretot els cistells de bolets.

Com veu el futur de l’artesania?

Ara mateix no ho veig massa clar. Vivim una situació convulsa a Catalunya, però la lògica diu que l’artesania hauria de tenir un futur esplèndid perquè o tornem als materials naturals o ens anirà molt malament.

Tot i ser cisteller tradicional veu positiva la simbiosi artesania/disseny?

Crec que és fantàstica i s’estan aconseguint molts resultats interessants també en arquitectura.

Enguany ha fet de jurat al Certamen Internacional de les Fibres Vegetals. De les 43 peces presentades, només 8 eren de la modalitat tradicional.

Sí és cert. Això vol dir que està canviant el model. L’artesania tradicional és molt difícil, requereix moltes hores de treball, no admet tant de marge d’error. En canvi l’artística i la de disseny és diferent, es valoren altres característiques. D’aquí que sigui necessària una escola de cistelleria, si no hi ha tècniques que s’acabaran perdent.

Text: Roser Royo

Fotos: Roser Royo i Filmsnòmades