Aquest 2020 el Museu de la Pauma compleix deu anys, una dècada d’història que convida a reflexionar sobre la feina feta i sobre les activitats que s’han anat generant, any rere any, i que han contribuït a dinamitzar el Mas de Barberans i el seu entorn més immediat, tot projectant l’artesania de la pauma i de les fibres vegetals dins i fora del nostre territori.
Una de les petjades més visibles que observem quan posem el focus en la nostra trajectòria museogràfica són les exposicions temporals que s’han anat succeint, moltes d’elles de producció pròpia (unes quinze) i d’altres produïdes externament (una desena). Les primeres ens han servit per posar en valor l’artesania de les fibres vegetals d’aquí i del món i destaquen sobretot aquelles que han estat el resultat de projectes impulsats i coordinats des del propi Museu però que han sabut implicar altres agents o institucions. El primer exemple el trobem el 2010, amb Joieria amb pauma dins el projecte Oficis Singulars cofinançat per l’ajuntament de Mas de Barberans i Artesania de Catalunya. Aquest projecte va establir una col·laboració entre el col·lectiu d’artesanes de la pauma del Mas de Barberans i la joiera ampostina, Sara Domènech amb l’objectiu d’explorar les possibilitats de la pauma com a matèria prima per a la joieria. El resultat va ser una col·lecció específica de joies que encara està exposada al museu i es pot adquirir a la botiga de Sara Doménech a Amposta.
D’altra banda, amb l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta s’han gestat diversos projectes que han fomentat la interrelació entre l’alumnat de l’escola i les artesanes del Mas. Fruit d’aquesta relació que barreja artesania, disseny i gràfica publicitària a més de potenciar les relacions intergeneracionals, han sorgit projectes expositius com Apropant-nos (abril 2015) o Lo Rogle (agost del 2018). Aquest últim va incorporar la visió i assessorament del dissenyador Curro Claret per explorar nous usos, avantatges i desavantatges de la pauma com a matèria primera sostenible. Làmpades, tiradors, tirants, nines o urnes funeràries són alguns dels objectes sorgits d’ambdós projectes.
Entre les propostes més ambicioses del Museu, cal destacar la de Ports i Mans (2014), comissariada pels artistes cistellers Mònica Guilera i Tim Johnson, fruit d’una residència artística al Mas de Baberans. L’objectiu era experimentar amb la vegetació de l’entorn més immediat al poble: la plana i el Parc Natural dels Ports durant les quatre estacions i el resultat va ser una exposició estructurada en set àmbits on els dos artistes incloïen peces realitzades amb materials usats tradicionalment en cistelleria com el vímet, la pauma o la bova, i d’altres inexplorats en aquest àmbit com les restes de poda d’ametller, olivera o garrofer, a més del baladre, el lliri o el tabac. No existeixen materials dolents, qualsevol material és susceptible de convertir-se en obra d’art. Aquest era el punt de partida d’aquest projecte, i arran de les investigacions de Johnson i Guilera es va obtenir un major coneixement de les plantes disponibles a la zona i els seus usos potencials en cistelleria i altres elements escultòrics. Aquella exposició té la seua versió virtual, comissariada per Laia Aleixandri, on es poden veure les peces i el procés de creació.
Guilera i Johnson també van comissariar el 2017 un altra de les apostes més singulars del museu: Cortines, un projecte de creació col·lectiva que en certa manera s’inspirava en algunes de les investigacions de Ports i Mans. El projecte, obert a artesans, terapeutes i educadors, entre altres, buscava crear cortines defugint el plàstic, el material indiscutiblement més utilitzat actualment, i substituir-lo per fibres naturals i altres materials sostenibles, a l’hora que buscava també compartir tècniques i sabers propis amb els altres. Cadascun dels participants, una vintena, va elaborar la seua pròpia cortina i les peces es van exposar al Museu en una col·lectiva en la qual també hi va participar l’alumnat de l’escola pública del Mas i l’Associació de Dones Masoveres.
En aquest recorregut per les exposicions del Museu de la Pauma, també cal esmentar altres projectes propis com ara les exposicions de les peces presentades al Certamen Internacional de Fibres Vegetals; l’exposició Cistells d’un paisatge (2016), comissariada per Joan Farré, Magda Martínez i Josep Mercader on es mostrava com els diferents paisatges de Catalunya, des dels Pirineus fins al Delta, proporcionen diferents tipus de cistelleria. Les peces canvien com també canvien les fibres per elaborar els cistells i els seus usos; o l’exposició Fusta teixida dedicada a l’artesana basca Beatriz Unzueta de cistelleria de castanyer (2019). També hi trobem exposicions de recerca etnològica com ara Cabassos barata pataques (2010), Artesanies alimentàries locals (2010) o La natura teixida (2012), comissariada per Helena Paricio i realitzada a partir de la Col·lecció Etnològica de l’Ajuntament de Gandia i la col·lecció de Frederic Artes, mostrava els orígens de la cistelleria com a una de les primeres manifestacions culturals de la humanitat i com el vincle amb la natura determina l’ús d’unes fibres o d’altres.
Amb l’objectiu d’estretir els vincles del museu amb la població local, també s’han realitzat exposicions de fotografia com Lo Mas (2016), dins el cicle Ebre, Art & Patrimoni del Museu de les Terres de l’Ebre o Rocam (2019), totes dues del fotògraf del Mas, Joan Maria Ventura. O exposicions en col·laboració de l’Associació de Dones Masoveres, com ara Iaies Masoveres, Memòria Viva (2013) o sobre els diferents tipus de costures: Fet a mà (2017), Fet amb bastidor (2018) i en preparació per aquest 2020 Fet a màquina. Sense oblidar la resta d’exposicions cedides per particulars, institucions o entitats de les Terres de l’Ebre o d’arreu del país com ara Cistelleria de mar (2010), De fibres vegetals i de natura (2011) de Palmira Rius, Dones ebrenques (2010) de l’Associació de Dones de Gandesa, l’exposició sobre les Oliveres Mil·lenàries Territori Sénia (2011), Els sabers de les dones del Montsià (2012), del Consell Comarcal del Montsià, El patrimoni documental del Montsià, un bé cultural que cal protegir (2014) de l’Arxiu Comarcal del Montsià, La Gelada del 1956 (2017) dels Centres d’Estudis de Terres de Cruïlla. També hem tingut exposicions de pintura i dibuix d’artistes del territori i de fora com ara Roser Panisello, Núria Casanellas o Toni Térmens.
FOTOS: Filmsnòmades, R. Royo i Joan M. Ventura