“L’espart té moltes més possibilitats que cap altra fibra”
Simone Simons (La Haya, 1961) és llicenciada en Belles art i es considera més artista que artesana. Tot i això porta ja molts anys investigant les tècniques cistelleres de l’espart i la relació entre forma i funcionalitat. De l’espart la va fascinar la versatilitat i com a partir d’una herba del camp es podien crear escultures. Acaba de publicar un llibre sobre el tema i és la comissària de l’exposició Espart, disseny rural, que el proper 5 de novembre inaugurem al Museu de la Pauma, una exposició que al marge d’una cinquantena de peces, majoritàriament etnològiques però també contemporànies, inclourà fotografies i documentació d’una antiguitat remarcable que es troba dipositada a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre.
Vostè és d’Holanda, com va acabar establint-se a Xelva, al País Valencià, el 1995?
Va ser un procés natural. Jo i la meua parella, l’escultor Peter Bosch, havíem viatjat de manera habitual per tota Espanya i hi passàvem llargues temporades treballant en els nostres projectes artístics. Hi vivíem uns mesos i després tornàvem a Holanda, però al final vam decidir quedar-nos-hi de manera estable i ho vam fer a Xelva perquè tenim uns amics valencians.
I què els atreia del país?
El clima, la cultura, la forma de viure de la gent… I sobretot els paisatges d’interior més que la costa.
Simone Simons va estudiar Belles Arts, com comença a interessar-se per l’artesania i per què l’artesania de l’espart?
A Águilas (Múrcia) vaig comprar algunes peces d’espart perquè m’agradaven, però no em vaig plantejar mai fer-hi res. Va ser al 95 quan ens vam instal·lar a Xelva que em va interessar l’espart perquè és un material excel·lent. Hi havia dos esparters i vaig poder veure com treballaven, les tècniques tèxtils que feien servir, d’un alt nivell qualitatiu. I feien tot el procés: collien l’espart, el preparaven i el teixien. Els vaig demanar que me n’ensenyessin.
Per què el considera un material excel·lent?
Perquè té unes possibilitats immenses donada la seua qualitat i fortalesa, això ha fet que tingui un ús molt més extens que qualsevol altra fibra vegetal: es fan des de cordes per amarrar vaixells fins a fregalls per fregar els plats. En el moment en què em vaig instal·lar a Xelva, als anys 90, em va sorprendre molt que estigués tan oblidat i que no hi hagués ni cap museu ni cap llibre que expliqués res sobre l’espart. Un material amb un paper tant important i tan oblidat. Això a Holanda no passava. Allí sí que hi havia algun museu dedicat al jonc o a la bova que són els materials més emprats per l’artesania holandesa, així com alguna recerca històrica del tema. Aquí no hi havia res.
Després d’aquests anys treballant l’espart, Simone Simons se sent artesana o artista?
Jo em sento més artista que artesana. Si bé és cert que les meues peces són funcionals, és a dir serveixen per a transportar o guardar coses: bosses bàsicament. I últimament també faig làmpades, agulles de pit o escovillons. Tot i ser funcionals també tenen alguna cosa artística. Però si hi reflexionem, l’art també el podem considerar funcional: la seua funció és la de fer-nos pensar, més enllà de la simple funció decorativa que alguns li atribueixen.
A banda de l’espart, ha tingut experiència amb altres fibres?
Quan estudiava Belles Arts a Amsterdam vaig treballar alguns processos tèxtils amb lli i cotó. Però molt diferent de l’espart.
El proper 5 de novembre inauguren exposició de la qual és comissària diu que hi trobarem peces sorprenents i estranyes. A què es refereix?
Sorprenents perquè hi ha peces d’un nivell tècnic altíssim per la seua finesa i exclusivitat tècnica i curioses perquè han estat creades expressament per superar alguna dificultat tècnica. Per exemple hi ha un cistell amb les nanses molt curtes que fan que sigui molt tancat, es feia servir per collir safrà i a l’estar tancat impedia que volessin els brins. O un altre amb una nansa interior que es feia servir per sembrar la collita. A l’exposició no estaran tots però hi ha una diversitat molt àmplia de cistelles, ja que cadascuna està pensada per un ús diferent i resol una problemàtica diferent.
Per què ara aquesta exposició?
L’any 2019 es va declarar l’artesania de l’espart patrimoni cultural immaterial. Jo em pensava que això seria un revulsiu i es farien coses, però no s’ha mogut massa el tema. Jo des del 2011 he estat fent recerca sobre el tema, muntant exposicions per diferents zones esparteres on la gent portava objectes d’espart que tenia a casa per exposar-los. Vaig fer un recull important de peces, les vaig fotografiar i catalogar explicant-ne la història. Això ha servit per fer un llibre i també de base en aquesta exposició. Tinc contacte des de fa molts anys amb el Museu de la Pauma i d’aquí la proposta. La pauma i l’espart són fibres diferents, però tenen moltes coses en comú i no veig cap lloc millor per fer una exposició d’aquest tipus.
Quin és l’objectiu de l’exposició?
Conscienciar de la importància de l’artesania de l’espart i donar a conèixer també els artesans anònims. Hi ha algunes peces de les que exposaran d’artesans en actiu, però la majoria són d’artesans i artesanes anònims que treballaven a casa per fer-se un sobresou i que van crear peces exquisides.
I què hi trobarem?
Una cinquantena de peces, majoritàriament etnològiques, és a dir tradicionals que daten des principis del segle XX fins als anys 60. Hi haurà material etnogràfic de les col·leccions del Museu Terres de l’Ebre i del Museu Valencià d’Etnologia, a més de col·leccions privades, entre elles la meva. A l’hora d’escollir-les hem tingut sobretot en compte la diversitat de tècniques. No hi ha cap altra fibra vegetal que faci servir tantes tècniques diferents: les més importants són el trenat per fer la llata i després cosir, que és la mateixa tècnica que s’empra per elaborar les peces de pauma; el trenat continu sense cosir que és el que s’utilitza per a fer cofins; o la corda cosida que té l’ús habitual en l’elaboració de sabates o les peces destinades a la cavalleria.
I hi haurà peces contemporànies?
Sí també hi haurà obra de Maria Teresa Miñana, de Jesús María Quintero, de l’empresa Balikypopoy o peces de Gregorio Cabra que portarà un pastor de mida real fet amb espart, o peces de José Fajardo de la Universitat Popular d’Albacete.
Text: Roser Royo. Foto de capçalera: Barry Snidow
