“Comprar artesania és consum responsable”
Mònica Guilera (Castelldefels, 1969) fa ja uns quants anys que manté una simbiosi molt interessant amb el Museu de la Pauma on a banda de participar com a artesana la Fira de les Fibres Vegetals o impartir diversos cursos de cistelleria ha teixit, juntament amb el seu company i artista Tim Johnson, projectes que van molt més enllà de l’artesania convencional com ara la residència artística Ports i Mans o el projecte de creació col·lectiva Cortines. Guilera és de Castelldefels però fa molts anys que viu a Vilanova i la Geltrú on té el taller. Abans de cistellera havia estat secretària de direcció i no havia treballat mai amb les mans “ni mai se m’havien donat bé les manualitats” afegeix. La seua metamorfosi en artesana l’explica com un procés vital a la recerca d’un estil de vida més lliure.
Per què et vas fer cistellera, volies treballar amb les mans?
El que volia era treballar per mi, ser més ama de la meua vida i tot l’estil de vida que això representa. Potser sí que m’interessava treballar amb les mans tot i que no ho sabia. El cert és que ara em sento més lliure.
I on vas aprendre l’ofici?
No va ser fàcil, perquè en aquell moment, fa prop de vint anys, no es feien gaires cursos de cistelleria. De fet, vaig començar amb la terrissa i va ser el professor que tenia que em va posar en contacte amb Roser Albó, la impulsora de l’Associació Catalana de Cistellers i la persona que va començar a contactar amb cistellers per tal que fessin cursos. Jo en vaig aprendre amb Lluís Grau i Joan Farré. Després he continuat formant-me amb altres artesans d’arreu de Catalunya i Europa.
Ara és més fàcil?
El cert és que continua sense haver-hi una escola i això seria bo, perquè una escola marca un nivell de qualitat. Però hi ha molta oferta de cursos, més que quan jo vaig aprendre l’ofici.
El material amb què més treballes és el vímet. Per què?
A la zona on visc és el que més es fa servir i també per les peces que m’agrada fer. A mi m’agraden les possibilitats que em dóna el vímet, i és en el que m’he format.
Vist des de fora els artesans podeu semblar una espècie en perill d’extinció. És una imatge errònia?
Com més industrialitzat és el món on vivim menys artesans hi ha. L’altra amenaça que patim és la globalització. És insostenible que grans empreses comprin artesania low cost a d’altres parts del món. Això genera una dependència i explotació de recursos en aquests països i dificulta la supervivència dels artesans d’aquí. Es deixen de fer unes feines productives creatives que a banda de permetre’s guanyar-se la vida també generen felicitat a qui les fa.
Dins el món de la cistelleria has experimentat una evolució important: de cistellera tradicional a contemporània.
La cistelleria tradicional m’ha servit moltíssim per conèixer la tècnica. Però a poc a poc et vas cansant i busques fer coses diferents. Passar de la cistelleria més utilitària a la més contemporània, a fer peces que serveixen per penjar-les a la paret. Ha estat un procés necessari i natural. Poder descobrir noves tècniques i nous materials i portar-los cap a una altra direcció simplement per connectar amb la bellesa.
Ets sents més artista que artesana?
Jo em sento artesana i cistellera, però cistellera contemporània. Allò tradicional s’ha transformat per ser útil ara, com les bosses de mà o les motxilles, i l’estètica és també actual. El meu repte és que allò que faig pugui anar a parar tant a una casa rural com a un habitatge modern i actual.
Com va ser el teu primer contacte amb el Museu de la Pauma del Mas de Barberans?
Va ser a través de la Fira de Fibres Vegetals on hi participo des de fa molts anys. També he impartit diferents cursos, però el vincle més fort el vam establir el 2013 quan amb la meua parella, Tim Johnson, vam fer una proposta de residència artística que es va acabar materialitzant en el projecte de Ports i Mans. Tim és cisteller i artista, de fet la seua formació és de belles arts i això ha canviat també molt la meua manera de fer. Amb Ports i Mans vam proposar experimentar amb els materials i plantes d’aquesta zona al llarg de les quatre estacions de l’any i sorprenentment el Museu i l’Ajuntament del Mas ens la van aprovar.
I amb quins materials vau treballar?
Plantes, fibres, fustes… Tot tipus de materials vam experimentar en les seues possibilitats creatives. Les semprevives, branques d’ametller o olivera. Va ser molt interessant i una de les peces que van treballar va ser les cortines, que avui en dia pràcticament són totes de plàstic, però quan no hi havia plàstic no ho eren.
I aquí es va començar també a gestar el projecte Cortines…
Ha sigut també molt interessant, perquè va ser un projecte de creació col·lectiva. Cadascú va poder elaborar la seua cortina, però pel mig vam compartir idees i coneixements. Els perfils dels participants del curs eren molt diferents el que ajuda a reforçar la idea que la creativitat i l’art són populars.
Dins la teua trajectòria personal que ha representat el Museu de la Pauma?
Relació humana a banda m’ha donat l’oportunitat de desenvolupar la meua vessant més creativa i això m’ha enriquit molt. Crec que la tasca que s’està fent des del Museu de la Pauma és molt important per al món de la cistelleria tant la tradicional com la contemporània. Perquè estan oberts a propostes contemporànies i a l’hora tenen un ferm compromís de mantenir la tradició. Això els fa únics.
Hi ha altres referents a nivell del país o de l’Estat que treballin les fibres vegetals?
No en conec gaires. Potser, a Albacete on hi ha la Universitat Popular que treballa en la recuperació de l’espart, i també a nivell europeu algun museu dedicat a la cistelleria. Aquí hi ha la singularitat de tenir una tradició local molt potent i s’ha sabut posar en valor la tradició per projectar-la cap al futur.
Diries que l’artesania viu un bon moment?
No. A Catalunya, hi ha molt bons artesans, però és un món molt divers i des del Centre d’Artesania de Catalunya sempre ha costat que els artesans estiguem contents. Ens hem de reinventar. Anar cap a un altre lloc.
Quin és el problema?
No som visibles. Igual com els cuiners i els forners s’han sabut vendre, nosaltres no. És com si no existíssim. Crec que necessitem un canvi d’imatge per visibilitzar-nos.
La crisi ha afavorit o perjudicat l’artesania?
Jo crec que l’ha perjudicat més que afavorir-la. Ara a les fires la gent no compra i viure i treballar a Catalunya només de vendre peces és complicat. Jo vaig fent perquè participo també en projectes artístics i didàctics, molts dels quals són internacionals.
Quins diries que són els reptes del sector?
Aconseguir més visibilitat i una bona reputació. Consumir artesania és també un consum responsable. Fem servir materials naturals, podem fer objectes personalitzats, som mestres en el nostre ofici. Cal que ens reinventem i cal també canviar alguns hàbits de consum de la gent. Superar la borratxera de comprar i comprar per després llençar. A mi personalment el que m’agrada és que vingui gent del poble al meu taller i m’encarregui una peça: una bossa, un cistell per a la bici…
I quan et tornarem a veure pel Mas?
Vaig fer un curs al març i ara tornaré al juliol per la Fira de Fibres Vegetals i per tornar a participar en el projecte de l’escultura en grup que fem tots els anys. Mai tardo massa a tornar-hi.
Text: Roser Royo
Fotos Tim Johnson
