Clavell 52, 43514 Mas de Barberans (Tarragona)
(+34) 977 053 778
info@cdrmuseudelapauma.cat

L’entrevista: Beatriz Unzueta

L’entrevista: Beatriz Unzueta

“L’artesania tradicional és disseny cent per cent”

Paisatge i artesania són dos conceptes sovint indissociables. Això fa que determinades peces artesanals tinguin la capacitat de traslladar-nos a d’altres geografies. Fa temps que l’artesana Beatriz Unzueta (Durango, 1964) explora aquests vincles amb el paisatge i per això treballa amb deteniment i mestratge la fusta de castanyer. Una matèria prima difícil de manipular si la comparem amb d’altres fibres, però a la qual  Unzueta li ha sabut trobar usos nous per confeccionar productes actuals com fundes per a l’ordinador o plataformes per a sabates de  luxe. Unzueta impartirà un taller al Fibrescampus d’enguany i exposarà al Museu de la Pauma les seues peces.

Vostè és cistellera de tercera generació. Ha seguit els passos del seu pare i del seu iaio. Hi hagut dones a la seua família que també han treballat l’ofici?

El meu iaio va ser qui va aprendre l’ofici i el va exercir. Al casar-se, ell i la meua àvia, portaven l’Herriko Taberna del poble. Allò a banda de taberna era barberia, carteria i podies comprar cistells, entre altres coses. Més tard va aixecar la casa on tinc ara el taller i la família es va fer gran. En aquesta casa s’exercia la cistelleria i la meua iaia i les germanes del meu pare també contribuïen a fer cistells. Així podien treballar en cadena. Estic parlant d’abans de la guerra i de la postguerra, llavors hi havia molta demanda de cistells per a les mines. Després va ser el meu pare i un germà els que van continuar l’ofici. De fet, el meu pare quan va fer el servei militar a Sant Sebastià va treballar amb un cisteller de la ciutat que feia producte per vendre al comerç i al port. Eren peces molt més elaborades que les que feien a casa. Això és el que el va animar a continuar endavant i obrir un negoci familiar que posés en valor l’artesania.

I allí es va introduir vostè a la cistelleria…

Sí. Teníem d’una banda la cistelleria pròpia amb fusta de castanyer principalment, i per una altra banda, altres productes artesanals. Curiosament, jo vaig començar fent el servei postvenda d’aquestes peces. Reparant-les quan calia. Així que em vaig introduir  a l’artesania a través d’altres fibres que no són la meua.

Va voler continuar sempre l’ofici del seu pare o alguna vegada es va sentir atreta per d’altres activitats?

Sempre em va agradar l’ofici i em vaig anar definint. És veritat que vaig marxar fora a explorar noves vies i vaig estudiar Arts i Oficis a Logroño i a Sevilla. També va ser molt profitós perquè buscant fora vaig aprendre a donar valor al que tenim aquí.

L’art i el disseny són disciplines que connecten molt bé amb l’artesania. Sempre ha estat així?

En el cas del disseny, penso que l’artesania tradicional és disseny cent per cent. Una peça tradicional es fa utilitzant tot el coneixement acumulat al llarg de dècades. Són peces que han optimitzat al màxim el concepte de disseny. Són perfectes: boniques i òptimes per a l’ús que han de tenir. Senzilles i funcionals. Per això sempre he estat oberta al disseny, tant de les peces tradicionals com les més actuals.

Tots els objectes que elabora són utilitaris o també ha explorat la part artística de l’artesania?

El cert és que em sento més còmoda si allò que creo té una funció concreta. A més a més, la fusta de castanyer no és un material que et permeti fer moltes filigranes. Treballar amb aquest material ja és un procés prou creatiu. A mi realment el que m’agrada és connectar amb l’usuari final, que allò que he fet surti i es faci visible al carrer.

A banda, de cistells quines altres peces elabora?

Faig fundes per ordinador, motxilles, i també culs de cadires. Bàsicament, només treballo fusta de castanyer però també m’he especialitzat en la reparació de cadires fetes amb d’altres fibres.

I què me’n diu de les sabates de luxe amb talons i plataformes de fusta de castanyer. Com va sorgir la idea?

L’equip de dissenyadors d’Art Company que treballa per a la firma Neosens de calçat de la Rioja coneixia les motxilles de fusta de castanyer dissenyades per Martín Azúa que jo m’havia encarregat d’elaborar, feia uns anys, i van voler saber com quedaria aquest material aplicat al calçat, si seria molt bast o no. Els va agradar, així la primavera-estiu del 2018 vam posar en marxa la col·lecció Chesnut.  La meua feina aquí va consistir en folrar amb castanyer les plataformes i talons que m’enviaven. Va ser molta feina i una experiència molt interessant per mi.

Treballar fusta de castanyer sembla més difícil que treballar altres materials. És molt dura, s’ha de treballar mullada…

Sí, el cert és que és faena dura. I a la primera fase no és fàcil aconseguir fusta apropiada per a treballar. He de fer un primer cribratge. Però una vegada fet el cribratge, les peces que elaboro no són tècnicament complicades.

Quins avantatges té el castanyer respecte altres fustes?

És molt flexible i aguanta més la humitat que altres fustes. És lleugera però al mateix temps molt dura. Per això és ideal per a les fundes d’ordinador o també per a les cistelles de la pilota basca.

La matèria primera d’on la treu?

L’he d’anar a buscar fora, a Galícia o Salamanca. Han de ser ceps de castanyer d’entre 6 o 8 anys perquè més grans és difícil treballar-los i aquí no hi ha ningú que en subministri. Jo els compro d’un gruix determinat i en trec les làmines. Tot i que no faig tot el procés des que el cep es tala sí que intento controlar-lo al màxim

I per què als boscos del País Basc no s’explota aquesta fusta?

Abans el castanyer havia estat un conreu molt important  en aquesta zona. Però durant el primer quart del segle XX es van morir molts arbres a causa d’una malaltia que va afectar gairebé tota Europa. Aquí els castanyers morts no es van replantar i es va apostar pel pi com a monocultiu. Tampoc hi ha una gran comunitat cistellera al País Basc que treballi amb aquesta fusta. De fet, ara mateix només som tres famílies.

Li preocupa que sigui un ofici en vies d’extinció i s’acabi perdent?

Sí. Però estem treballant per revertir aquesta situació. Ara mateix s’ha engegat una campanya per declarar aquest ofici patrimoni cultural immaterial. Hem corregut molt els últims anys i s’han perdut moltes coses. No ens queden models ni referents, però també és veritat que ara hi ha una tendència a valorar els orígens. Estem sembrant i confiem en recollir.

Per a un artesà és important el paisatge que habita?

És fonamental, tant que determinades peces et poden traslladar al paisatge d’on provenen, pels materials en què han estat fetes o per la tècnica que s’ha emprat per fer-les. Per exemple, els cistells fets amb castanyer del Pirineu català són diferents dels que fem aquí. Els fan en vares més petites i estretes i les tallen en verd.

Com veu la cistelleria avui en dia?

La veig bé. Hem de creure en allò que fem. El cert és que ningú està al món de la cistelleria si no és per elecció pròpia i això és important remarcar-ho perquè indica voluntat de sortir-se’n i tirar endavant . A Catalunya, s’ha sabut posar en valor l’artesania i la cistelleria, s’ha creat una comunitat d’artesans que funciona prou bé. El que s’ha fet a Catalunya ens pot servir als cistellers bascos com a model per garantir la continuïtat de l’ofici.

TEXT: Roser Royo

2019-05-27T13:25:44+00:00