El Racó dels Artesans d’aquest 2022 ha permès al públic apropar-se a una altra artesania de la pauma, la de l’Associació Art de la Pauma del Parc Natural de Llevant, situat entre els municipis de Capdepera i Artà. Onze representants d’aquesta associació han participat activament a la Fira Monogràfica de les Fibres Vegetals de Mas de Barberans i han compartit experiències, tècniques i idees amb les artesanes del territori. Aquí com a Llevant aquesta tradició ancestral també va avançant sota l’aixopluc d’un parc natural.
No és la primera vegada que aquests dos punts geogràfics entren en contacte units per una mateixa tradició vinculada al paisatge i al món rural en clau femenina. De fet, un grup d’artesanes de Capdepera van participar als inicis de la fira, ara fa gairebé vint anys, i un grup d’artesanes d’aquí ho van fer a la de Capdepera.
Ara era el moment de tornar-hi, aprofitant que l’artesania de la pauma està vivint un autèntic boom en aquesta zona de Mallorca. Així l’associació Art de la Pauma, creada el 2020, ha passat en només dos anys de 10 a més de 80 artesanes inscrites. Potser part de la culpa la té l’olor de sofre i els records d’infantesa que desperta. I és que a Llevant fan servir el sofre per blanquejar la pauma, una tècnica que en l’època de grans produccions també utilitzaven a les Terres de l’Ebre, però actualment ja no.
Carme Hernández, de ca Cirera, presidenta de l’associació ens explica que la pauma va estar molt present en la seua vida quan era menuda. La seua mare hi treballava a casa i baratava les peces per menjar o altres coses. “En aquell moment no m’interessava, però quan sa meva mare va morir vaig sentir la necessitat de tornar-hi. L’Olor de sofre, em recorda la infantesa i la mare”, explica. També a aquesta olor especial es refereix Catalina Piris, educadora ambiental al Parc Natural de Llevant i una mica la persona que ha fet d’espoleta de l’associació. Piris va impulsar els tallers de pauma al parc amb l’objectiu de mostrar activitats tradicionals vinculades al territori. “Vaig tornar a sentir l’olor que feia sa meva padrina”, relata i apunta que més enllà de l’olor de sofre i l’enyorança, el que explica aquest boom de l’artesania de la pauma és “l’afany per recuperar les pròpies arrels a què ens ha abocat la globalització i el fet que la gent ja està cansada del plàstic”.
La diversitat generacional i professional és una de les característiques principals de les integrants de l’Associació Art Pauma del Parc Natural de Llevant. Hi trobem des de dones jubilades fins artesanes que ronden els trenta, de diferents sectors professionals. Gent que ho ha viscut a casa perquè sempre hi hagut algú de la seva família que n’ha fet o gent que s’hi ha interessat ara. Entre les que aquest mes d’agost van venir a la Fira del Mas vam parlar amb Yolanda Izquierdo, la llatera més jove de l’associació. Ha après l’ofici de gran i per complementar el taller del seu home que és sabater. S’hi dedica professionalment i fa senalles més modernes on barreja pell amb llata o llatra, com diuen a Mallorca. Té la botiga al Parc Natural de Llevant i ha creat una línia de productes que anomena Yolitas.
Les Tres Maries
Ara bé, la recuperació de l’artesania de la pauma al Parc Natural de Llevant no hauria sigut possible sense Les tres Maries, altrament anomenades les madones de la llata, a la fira del Mas en van venir dos: Maria Vives de ca Llissa i Maria Guiscafrè de sa Torre, faltava Maria Botard. Totes tres estan jubilades, però ja llataven a casa per ajudar a les seves mares quan eren menudes. És a dir que coneixien bé l’ofici. Fa 16 anys, després d’haver assistit a diversos cursos de l’Ajuntament on van redescobrir la seua passió per aquesta artesania, van decidir “fer qualque cosa pel nostre compte i cercàrem un lloc on fer la llata”. Aquest lloc va ser la botiga de son Pocapalla a Capdepera. I això va ser l’embrió d’aquest renaixement de l’art de la pauma a Llevant, un renaixement que va anar lligat a peces molt diferents de les tradicionals com ara elements escenogràfics o butaques amb l’estructura feta de botelles reciclades.
La Fira Monogràfica de les Fibres Vegetals ha servit per compartir experiències i per constatar també similituds més enllà de la diversitat lingüística: en lloc de margalló, diuen garballó, en lloc d’ulleres de matxo, cucales. Allí al rogle s’hi refereixen com a vetlleries i més enllà de l’ús del sofre com a blanquejador també usen alguns estris que aquí podrien ser útils com ara les tenalles d’arrabassar que van lligades amb una corretja al muscle, el que permet arrancar només les fulles fent força amb tot el cos. També tenen l’agulla de dos forats. I entre les similituds més destacables entre les artesanes d’aquí i les d’allà, hi trobem la de l’empoderament de la dona en un entorn rural.
Text i foto: Roser Royo
